teuladí m

Definició

Ocell de la família dels ploceids que rep el nom científic de Passer domesticus; pardal. (En valencià pardal significa ‘ocell en general’.)

El teuladí viu arreu del món, evitant només els deserts i els grans boscos, però sempre associat amb els éssers humans.

«Vora el barranc dels Algadins | mourà demà les palmes l’aire; | li donaran los horts son flaire | i sa cantúria els teuladins», fan uns versos de Teodor Llorente.

Etimologia

De teulada, de teula, del llatí tegula, mateix significat, derivat de tegere, ‘cobrir; amagar; protegir’. Els valencians li donem el nom de teuladí (pronunciat ‘teulaí’) perquè és molt fàcil veure’l a les teulades, a on sol fer el niu.

Usos

  • Els teuladins no tenen pàtria, ni origen conegut, són ocells del món sencer. Igual els trobarem pel mig del camp que als campanars de les esglésies pobletanes, a les grans ciutats i als llogarets, en terres fredes i per indrets càlids, sempre per damunt les teulades de tota mena de cases, fins i tot d’eixos edificis tan alts, tant que, mirats des de baix, semblen ficats dintre del cel, i si pugem a dalt i mirem cap avall, veurem que les persones semblen formigues, i els cotxes, escarabats.

    Bernat Capó, «El teuladí utòpic», dins Ocells (Barcelona: Riurau, 2015), pàg. 24
  • Els ocells tornen a rodar pels camps de tarongers, per les bardisses i les cases. Ocells amics, diria Josep Maria de Sagarra. Jo no ho tinc tan clar que siguen tots amics, perquè hi ha un teuladí al qual li la tinc jurada. L’animalet, extremament inhumà, sembla que ha rebut, evidentment de la Natura, o d’alguna altra autoritat amb molta força, una única missió: despertar-me, cada dia, de bon matí, exactament a les 6:30, amb la seua piuladissa, amb la cridadissa que tant enyorava el graciós de Teodor Llorente. Instal·lat en un arbre del meu jardí i, exactament a la mateixa hora, comença el seu concert cada dia: xareu, xeu! Un encant, vaja! I m’obliga a llegir o a alçar-me i comprar el pa i els diaris i a fer-me preguntes difícils a unes hores en què hauria d’estar dormint.

    Salvador Vendrell, «Piu-piu» (Levante, 21 de març del 2005)

Tema de la setmana

Mots trets d’El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig (Alzira: Bromera, 2015)

Enllaços

Temes i etiquetes

Un comentari a “teuladí”

  1. Carmen Crespo — Horta Nord / Baix Llobregat

    Fent al·lusió a la paraula d’avui, vos deixe aquesta preciositat de poema de Vicent Andrés Estellés, que fa anys va musicar Remigi Palmero, i que a mi m’encanta.

        PLENS DE SOL DE BON MATÍ

        Corre el sol com un infant
        pel passadís
        Puja el sol com un amant
        sobre el teu llit,
        sobre el tel nu.

        Canta el sol com un ocell
        en el balcó.
        Xiula el sol de bon matí
        com el trenet
        que creua l’horta i els canyars.

        Tota nua,
        nua i alta dins la cambra,
        s’alegraven els teus pits,
        —caderneres, passarells i teuladins,
        sargantana a la paret—
        plens de sol de bon matí.

        Vicent Andrés Estellés

    Espere que us agrade.

    Respon

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

més aïnaespardenyada