Jo somnio, sí senyor, i ara li diré, en poques paraules, el que somnio. Quan servia a la casa de don Càndid, que Déu l’hagi, somniava que don Càndid i donya Pura m’apujaven la mesada de dos duros, i això no solament perquè em convenia, sinó perquè hauria estat el més enraonat i natural. Cregui’m: per a somniar fantasies, val més no somniar. Hi ha persones que fins i tot quan somnien tenen molta terra a l’Havana i fan el ridícul. I el més curiós és que, aquells dos duros que somniava, a la llarga me’ls donaren, i dels de plata, comprèn? No es pensi pas que fos una cosa fàcil. Decidir-se els costà més de mig any… i jo somnia que somniaràs, cada vespre.

Josep Pla, El carrer Estret (1951), dins Els pagesos (Barcelona: Destino, 1968), pàg. 533