I «un sopar de duro», és a dir, un àpat al restaurant, que costés cinc pessetes, era quelcom de tan sumptuós, gastronòmicament parlant, que es feia gairebé inimaginable; i és per això que les expressions proverbials sorgides d’aquella imaginació enfebrada —com «això és un sopar de duro» o «el que aquell conta és un sopar de duro», etcètera—, només eren aplicades a coses impossibles o fabuloses, als projectes quimèrics o a les exageracions d’un mentider de set soles.

Gaziel, Sant Feliu de la Costa Brava: burgesos, navegants, tapers i pescadors (1963)

Totes aquestes formes de vanitat tenen un cert regulador social, perquè, si exagera, el criticaran —encara que sigui home— i li diran que és un fantasma, que explica sopars de duro o que és un home permanentment estarrufat. Són actes de vanitat secundaris, per dir-ho d’alguna manera.

Isabel-Clara Simó, Estimats homes (Una caricatura) (Barcelona: Columna, 2001), pàg. 33