L’arròs va resultar perfectament acceptable: un arròs amb pollastre de festa major d’ara fa cent anys molt digne de la gana que a tots ens alçava. N’havíem menjat unes quantes forquillades quan les nenes d’en Nin van trencar el plor i es convertiren en dos sacs de gemecs incontenibles. Ploraven, cridaven i picaven de peus sense parar. Tranquil, gairebé indiferent, Andreu Nin va dir:
   —No en feu cas. Volen un os.
   I, en efecte, un cop els dos ossos de les cuixes del pollastre foren donats un a cada una, les senyoretes Nin van començar a xuclar-los i nosaltres poguérem continuar dinant amb tranquil·litat. Mai més no les tornàrem a sentir.

Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret (Barcelona: Quaderns Crema, 2007 [1974]), pàg. 304

Però el Bartomeu, amb lletra grossa i línies torçades, li escrivia unes cartes tan dolces que després de llegir-les es quedava desvalguda, plena d’una estranya melangia, feta un embolic. Va deixar d’alimentar-se com calia, fins a quedar seca com una banya de bou i groga com el safrà. Aquell estat de coses també va afectar la mare, que no feia més que plorar durant el dia per convertir-se en un sac de gemecs a la nit.
   —Dones, ases i cordes d’espart, de cap no te’n pots refiar —xisclava el pare fora de si—. Tota la vida treballant com un lladre per comprar quatre finques bones i, ara, qui m’ho havia de dir a mi?, em voleu fotre a casa un gendre que ni a l’exèrcit el voldrien.

Francesca Aliern, Les passions de la menestrala (Valls: Cossetània, 2014)