rondinaire adj i m i f

Definició

Que té el costum de rondinar.

El veí és un rondinaire; sempre troba taps a tot el que fem i diem.

Etimologia

De rondinar, probablement de l’occità roundinà, mateix significat, derivat segurament del sinònim roundí, del llatí grundire, ídem, amb influx de sinònims començats en r- (rumir, runyir, ronar), d’origen onomatopeic.

Usos

  • Penso, al cap d’unes hores, que sota l’aparença de persona considerada i amb sentit de la mesura i de l’humor, que molts m’atribueixen, sóc una naturalesa rondinaire i pastada amb minúcies, irritabilitats i estelles venjatives. Després, em dic que això deu passar a tothom. I que, sempre que carreguem els nostres defectes a la humanitat, tothora que inventem un raser, fem una covardia més.

    Josep Vallverdú, Indíbil i la boira (Lleida: Pagès, 2013 [1983]), pàg. 17
  • Som al país on poc a poc t’exaltes;
    hi ha dintre teu un naixement de sol,
    i unes punxades fines a les galtes
    i ran dels ulls un tebi giravolt.
    Ara tota paraula és dolça i bona,
    la veu dels altres vora teu s’esmuny
    i té una gràcia rondinaire d’ona
    que ara la sents a prop, ara molt lluny…

    Josep M. de Sagarra, «In vino veritas», dins Cançons de taverna i d’oblit (1922)

Tema de la setmana

Mots formats amb el sufix -aire

Enllaços

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

captaireenredaire