Les escultures i les esteles funeràries acusaven el pas dels anys. Regalims, humitats, un enfosquiment als plecs de la roba i al clot dels ulls feien les imatges més tristes, més abandonades, amb un patetisme desgastat que va perdent vigència fins a convertir-se en peça d’antiquari, un objecte amb preu, amb la memòria roma. Àngels vençuts, àngels desconsolats, àngels efeminats, àngels apol·linis vencedors de la mort detinguts en un fotograma etern. Tots els monuments lluiten contra l’oblit. A vegades em pregunto si també jo lluito contra l’oblit o bé lluito contra el record.

Ramon Solsona, Les hores detingudes (Barcelona: Quaderns Crema, 1993), pàg. 28