Saps, va fer la Sílvia, he anat a Perpinyà amb en Lluís per veure El último tango, el feien en versió castellana… Els ulls de la Merche brillaren, ah, sí, conta, conta, és molt verda, oi? Què vols que et digui, féu la Sílvia, em sembla que era una porqueria. Es troben tots dos en un pis buit, d’aquests tan vells i resclosits, i ell, en Marlon Brando, no vol que se sàpiga el seu nom, ni el de la noia, res de res. Sí, preguntà la Merche, però què fan? Doncs, contestà la Sílvia, ho fan tot i de tota manera.

Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977)

Mentre la brisa nocturna i el so de les onades em fan massatge, cloc els ulls i m’imagine entrant per un dels moltíssims apartaments buits. Tanque la porta darrere meu, hi avance pel passadís, un passadís en penombra, encara poc polsós, però que ja fa tuf de resclosit; entre a un dormitori, sec a l’espona d’un llit d’on han tret els llençols. Damunt la tauleta de nit s’han deixat un despertador analògic. M’entretinc mirant-ne la circulació de la minutera. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Sabem que som vius perquè les coses es menegen, em dic; només els difunts ignoren el moviment.

Manuel Baixauli, «Setembre» (Quadern d’El País, València, 19 de setembre del 2012)