Pedra, pinzell, tinta i paper són els quatre tresors que feien servir els lletrats en el ritual de l’escriptura. Només amb quatre gotes d’aigua ja es pot començar a moldre la barra de pols de tinta sobre la pedra negra. S’hi afegeix encara un rajolí d’aigua lleument salada i es fa girar la barra de tinta fregant-la sobre la pedra del tinter: l’aroma i la textura de la tinta xinesa a poc a poc es fan presents. Al cap d’uns minuts, quan la mixtura ja és prou densa i brunyida, es passeja el pinzell sobre la pedra per amarar-lo del líquid untuós. Llavors es poden traçar sobre el full de paper d’arròs els caràcters del poema, o bé els núvols i els rocams d’un paisatge més o menys evanescent, o bé les sentències dels mestres antics.

Manel Ollé, pròleg a Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica (Barcelona: Alpha, 2012), pàg. 12

D’escoltar fas posat,
i les coses callaven.
Quan t’aixequis al cel,
oh cançó esperançada!,
sentirem que ets pel cor
—nodriment inefable—
com un pur rajolí
vora el mirall de l’aigua.

Clementina Arderiu, «Cançó d’una cançó», dins Sempre i ara (1946)