puix parla en català…

Definició

Al·lusió al vers final d’un sonet anònim del segle XVII que textualment diu «Pus parl’en cathala, Deu li’n don Gloria», que sovint es va utilitzar com a divisa política i literària a partir de la Renaixença, i més modernament, com a vindicació acrítica de qualsevol text que fos escrit en català, vindicació que avui és blasmada.

Variacions

Joan Fuster, a Proposicions deshonestes (1968), va fer-ne el que ara en diríem un remake: «“Puix parla en català… vegem què ha dit.” El decasíl·lab és igualment correcte, i el contingut, més raonable».

En una carta a Carles Riba del 1954, Joan Coromines diu: «Sempre he batallat per anorrear aquells que interpretaven aquella divisa [“puix parla en català, Déu li do glòria”] en el sentit de “com que és català, ja pot anar”, i aquells que reclamaven el tristament famós “no ve d’un pam” com un privilegi per a la seva catalanitat. Amb aquests no hi transigirem mai, perquè si hi transigíem deixaríem d’ésser qui som».

I, encara més reculadament, Joan Sales (al núm. 20 dels Quaderns de l’Exili, juny de 1946) escrivia: «L’atribució d’aquesta frase, pel que es veu, preocupa molt els nostres cultes. En un prospecte anunciant pomposament una revista literària de moltes pretensions, la veiem atribuïda a Ballot (qui, en efecte, la va copiar en la seva Gramàtica Cathalana del 1814). Perquè no s’hi trenquin més el cap, els direm que és el darrer vers d’un sonet estampat a la primera edició de la Crònica Universal d’en Jeroni Pujades, famós historiador català del segle XVII, i que els homes de la Renaixença (Ballot el primer) van citar sovint».

Usos

  • Fa temps que Andrés Iniesta estudia i practica el català, i ha anunciat que pensa usar-lo cada vegada més en les seves rodes de premsa i també que a partir d’ara escriurà els seus missatges i tuits en català, castellà i anglès. Evidentment es tracta d’una bona notícia, més que més perquè el català —per desgràcia, ara sí— necessita encara aquesta mena d’actituds favorables per reforçar el lloc que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya. O sigui que endavant, enhorabona i puix parla català, Déu li’n do glòria.

    Sebastià Alzamora, «Parlar sense vergonya» (Ara, 22 de març del 2011)
  • Però el clos de la literatura catalana, tempestejat per totes bandes, continua essent monolític. El lema és encara l’antic «puix parla català, Déu li do glòria». Sovintegen els afalacs i les restriccions mentals, i la crítica, almenys dins el clos, és minsa i familiar. Quan algú l’exerceix en nom d’un esperit d’exigència, fereix la susceptibilitat d’altres escriptors —o lectors— poc avesats a patir-la (si són joves) o que han oblidat (si són grans) els temps en què sanejava el nostre món i fins arribava a ultrapassar certs límits.

    Albert Manent, Literatura catalana en debat (Barcelona: Selecta, 1969), pàg. 83

Tema de la setmana

Al·lusions nostrades

Enllaços

Temes i etiquetes

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

més que un clubdeixar-hi la pell