Els dos homes i la infermera sortiren caminant a trenc d’alba. Els dos militars vestits d’uniforme i galons, ben armats. La Rosalia amb bata d’infermera i el seu sac de viatge. En trucar a la porta del forn a casa de la Joana, tot varen ser ploralles. La Joana va besar moltes vegades el nen mig adormit i l’omplí de llàgrimes.
   —T’escriuré de seguida —va prometre la Rosalia.
   Varen marxar després en direcció a França.

Núria Mínguez, La font de la veritat (Barcelona: La Busca, 2009)

—No. Cap incerta sang no m’ha donat la vida,
mai cap desig no m’ha valgut turment:
per’xò no conec ira ni vergonya
ni delectança ni remordiment
ni mai, ombra que sóc, l’ombra d’un dubte.
A l’hora de ta fi
quan cessi, al teu costat, el meu camí,
m’esvairé pels aires, incorrupta.
Perquè, immaterial, no sentiré ploralles
davant d’un clot ja a punt.
A mi no mai em tocarà la terra
que et tiraran damunt.

Josep Carner, «Diàleg», dins Poesia (1957)