El que més em costa d’entendre és que escrivissin la música, el so dels nostres cants, diguem. Ja entenc prou bé que la lletra d’una cançó es pugui escriure, però que també escriguin el so no ho veig gens clar. Mai no he trobat ningú que m’ho hagi fet entendre passadorament. Perquè de tot allò que em va dir fra Constantino, res, ni mitja paraula. Atès que té tanta paciència, potser algun dia li ho tornaré a preguntar però ja es deu haver mort car ja era vellet, el susdit fra Constantino. Un dia qualsevol em cridaran per preguntar-me com els Déus es van transformar en el Sol i la Lluna i ho aprofitaré. Un favor en val un altre, diguem. Prou vergonya que vaig haver de passar quan em van fer cantar: ja sóc vell i la veu se’m trenca i desafino, encara que això que dic ha estat sempre així. I jo dic que se’m trenca la veu de tantes coses que he vist trencar i no queda com a figura de comparació, ans hi ha hagut trencadissa pertot.

Avel·lí Artís-Gener, Paraules d’Opòton el Vell (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1968]), pàg. 211