El sopar habitual és excessiu, massa impregnat de tradicionalisme. La sopa, la verdureta, el lluç de palangre arrebossat o fregit, i encara la carn, molt sovint. I el vi del país que es fa dir sí senyor. I les postres. I el cafè o els cafès —perquè no es pot pas negar que ens agrada el cafè. I, per mica de superfície social que hom tingui, el conyac i el cigar. I ja gairebé són les dotze…! Després, per escasses i vagues que siguin les notícies de la radiodifusió, per poca cosa que hom hagi de dir a la família, per curta que sigui l’estona destinada a fullejar el diari o un llibre qualsevol, de seguida són les hores petites. Sempre són les dues! —diu la gent, sorpresa. Cada dia tenim la sensació que ens han estafat el temps.

, «La vida que hem portat», dins Humor, candor… (Barcelona: Destino, 1973), pàg. 487

He sentit explicar a António Lobo Antunes que quan de nit es desperta i passa per davant de la biblioteca, sovint sent les xerradisses dels personatges de les diferents novel·les que, durant les nits silencioses, sempre a hores petites, surten del llibre a intercanviar xafarderies; en tenen tantes, per dir-se, tantes, perquè el llibre és un objecte viu, ple de passat i de futur, de records i de somnis.

La matèria de l’esperit (Barcelona: Proa, 2005), pàg. 99