El capità em va mirar amb ulls de cobra. Basculava molt lleugerament sobre el cos, ara sobre un peu ara sobre l’altre, les mans darrere del gavany. No s’amoïni per mi, vaig insistir jo. És aquí per un desengany, n’estic segur, va afirmar ell. Després d’un dubte vaig dir qui ho sap, i ell va contestar sí, és clar que sí, ha vingut per despit. Va obrir els braços com un màgic que mostra la seva innocència; un gest de jugador que renuncia a continuar la partida. Un gest que em deia: jo no puc fer-hi més.

La pell freda (Barcelona: La Campana, 2002), pàg. 23