Tots els homes mexiques vam quedar arrenglerats darrere d’elles, escoltant com garlaven però sense capir res del que deien car se serveixen de llengua estrangera en el parlar entre ells. Treien uns draps com llençols de dins el riu i els deixaven estesos damunt les mates i la gespa, puix aquella és llur manera de rentar la roba o, sigui dit amb justesa, llur manera d’eixugar-la. Jo vaig pensar que potser els havíem arreplegat mentre preparaven els llençols d’ofrena, per tal de donar-nos la benvinguda, com se sol fer en les terres de tarannà polit.

Avel·lí Artís-Gener, Paraules d’Opòton el Vell (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1968])

Si no feia torn de nit, l’esperava sistemàticament en el mateix lloc. I l’acompanyava fins al portal. Els homes són més forts, perquè ella mai no tenia esma per badar boca. Ell, en canvi, garlava, cantava, xiulava… La Glòria anava amb ella, fins al Tou, sense dir ni una paraula en tot el camí, el cap cot de cansament.

Isabel-Clara Simó, Júlia (Alzira: Bromera, 2003 [1983])