Els poetes sempre han tingut tirada a crear paraules noves. Ponç Pons és, en aquest sentit, un poeta ben productiu: un dels seus llibres, dietari de lectures i de vivències, es titula justament Dillatari. Un dillatari, en el lèxic poncià, és el dietari d’algú que viu en una illa i que la sent fins al moll de l’os; el dietari d’algú que, de l’illa estant, ens dóna la seva visió del món. Una altra de les paraules creades per ell, una de les que ha fet més fortuna i que ja s’ha vist citada més enllà de la costa de Menorca, és escriviure. El viure i l’escriure, inextricablement units com les badies d’una trena.

Jordi Llavina i Carme Martí, entrevista a Ponç Pons: «Sóc fet de la matèria de què és feta aquesta illa», dins Cròniques rurals (Barcelona/L’Espluga de Francolí: Barcino/Museu de la Vida Rural, 2011), pàg. 45

—Ací dins la gent està aclaparada per la misèria, cansada de tantes privacions, i només ansieja deixar aquest infern com més aviat millor. Mentre les necessitats vitals no estiguin resoltes, no cal que els parlis de res. No crec que les revoltes es facin amb la panxa plena, però tampoc no confio que se’n pugui fer cap amb el ventre massa llis. Per això els vencedors procuren degradar-nos al màxim. No n’hi ha prou de saber que hem estat vençuts sinó que ho hem de notar en tot; ho hem de sentir des de la flor de pell fins al moll dels ossos; ho hem de respirar amb l’aire i com més endins ens penetri, més trigarem a anar amb el cap alt. ¡I com hi ha món que ho estan aconseguint!

Francesc Grau i Viader, Rua de captius (Barcelona: Club Editor, 2014), pàg. 119