Si no per altra cosa, doncs, s’ha de salvar l’obra en prosa de Josep Maria de Sagarra, per ésser una de les més representatives, i al meu entendre més reeixides, d’una generació que, objectivament parlant, ha tingut una certa presència i una existència indiscutible —cosa que no implica, de cap manera, una qualsevol postulació referent al futur, com espero que el lector voldrà, fàcilment, admetre. Sagarra és, per tant, un protagonista de la generació del realisme sintètic —i que se’m perdoni aquesta paraula, que escric només per fer-ne via.

«Josep Maria de Sagarra i la seva prosa», dins Retrats de passaport (1960)