Les onomatopeies són els mots més fàcils d’explicar perquè es defineixen pel so; les preposicions són les més difícils perquè cal definir-les per la funció, i esma…, esma és fàcil i difícil alhora, perquè sempre s’acaba definint d’esma. «Sí home, esma és allò de… allò de fer les coses sense… o sigui, com mecànicament, no, sense pensar-hi… vull dir, no ben bé sense pensar-hi, però… una mica d’instint. Bufa, quin rotllo! Esma és… esma».

Pau Vidal, En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005), pàg. 66

El policia de Nova York observava amb els ulls com unes taronges com un autobús articulat acabava de quedar atrapat enmig dels dos quatre per quatre. Només hi havia lliure un carril i no hi passava. El tap format va ser monumental. Al de Nova York se li’n va anar d’esma la mà a la cintura tot buscant-hi la porra. O el xiulet. O totes dues coses. El cos li demanava de llançar-s’hi, a cops de porra o de xiulet. Va observar el seu col·lega: no hi penses fer res? L’altre li va dir: «No, no és la meva zona, anem…».

Lluís-Anton Baulenas, «De la Gran Poma a la Gran Encisera» (Avui, 15 de maig del 2005)