Pau Vidal

Amb fases de més o menys clandestinitat, ha sobreviscut dignament a les successives modes que l’acusaven de pagerol i guaita’l avui ben viu, ja sigui en boca de presidents o de simples mortals qualssevol. I dic simples mortals amb la murrieria que modestament em caracteritza, perquè és justament d’aquí que prové el nostre ximple: del simple, el justet, el que no arriba més enllà. Amb la palatalització de la sibil·lant inicial (l’evolució de la s cap a x), el simple va perdre el poc seny que tenia i es va convertir definitivament en un talòs, però també en un insensat, un provocador i, quan convé, un cretí.

Molt usat igualment en forma de diminutiu (ximplet i ximpleta, especialment aquest últim, ja que a les noies rarament se’ls aplica l’invariable), converteix en or tot el que toca: el substantiu ximpleria és sempre adequat per no haver de sucumbir al bàrbar tonteria, i de fet mostra preeminència absoluta a l’hora de castrar l’interlocutor: «No diguis ximpleries!» (seguit de lluny per rucades, bestieses i beneitures).

No negaré, això sí, que part de l’actual revifalla del terme és una graciosa concessió dels traductors automàtics, que l’apliquen de sèrie a tot allò que en l’original és imbécil, idiota, gilipollas i coses per l’estil. Per això últimament circulen tants ximples pels diaris.

Una cosa us demano sisplau: tots els que no pertanyeu a la zona extrem-oriental del domini, eviteu, per favor us ho demano, de pronunciar la inicial com si fóssiu l’Albert Manent al moment de rebre el premi d’honor. Si habitualment dieu xaval i xocolata amb la x forta, com si fos tx, la mateixa amb ximple. Per a una paraula forta no hi ha res pitjor que pronunciar-la a la lletraferida manera: a més de quedar ridículs, en desactiveu tota la potència agressiva.

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 202