Xavier Bosch

Un llibre que està dedicat a Joan Solà, d’entrada, ja fa bona olor. Acabo de començar L’home de la maleta, la novel·la guanyadora del darrer premi Sant Jordi i, en el primer capítol, ja hi he trobat tres frases que hauria pagat bastants diners perquè se m’haguessin acudit a mi. Aquesta enveja d’escriptor, que no té per què ser sana necessàriament, és el millor símptoma per saber si un llibre m’agrada, m’enganxa i em serà difícil deixar-lo. Ramon Solsona ens presenta, d’entrada, l’autobiografia d’un qualsevol. Escrit en primera persona, esclar, per aquest personatge que neix en un cinema, que va mamar fins als tres anys i que té una infantesa que és «una successió de dissabtes i diumenges». I no explico més d’aquesta pel·lícula perquè no vull fer com la mare del protagonista i perquè ja amb l’argument i cant de l’obra de la contraportada s’explica prou i massa d’aquest antic músic d’orquestra de ball que té tres filles i que, més o menys com tothom, malda per anar a la seva en un món que va molt de pressa. M’ensumo que aquesta serà la clau de la identificació de l’antic músic de festa major amb el lector. Pel que he llegit fins ara, estic content de veure que en Solsona s’estalviarà la pregunta que més vegades han fet a tots els autors: «Fins a quin punt és autobiogràfica aquesta novel·la?».

Al despatx de casa tinc una prestatgeria amb els llibres estimats. Entre l’obra completa de Jesús Moncada, els contes d’en Monzó, algun llibret d’en Baricco, Bontempelli, els monòlegs d’en Vilacasas i els poemes de Francesc Garriga, n’hi tinc un d’en Solsona. Aspiro que aquest home de la maleta, en acabar-lo, el pugui desar al costat del Figures de calidoscopi que tant de plaer em va donar ara fa vint anys.

Ara, 11 de febrer del 2011