Solitud: Solitude

Hem rebut un missatge de Stephen Telfer, d’Edimburg, que ha tingut la paciència de buscar els passatges de Solitud dels mots enviats aquesta setmana en la traducció que en va fer David Rosenthal a l’anglès. Pel seu interès, el reproduïm aquí:

Benvolguts,
   Vaig llegir la novel·la Solitud fa uns mesos. Va ser traduïda a l’anglès l’any 1992 per un traductor que es diu David H. Rosenthal.
   Us envio les traduccions dels passatges que els abonats a Cada dia un mot han rebut aquesta setmana.
   A Escòcia també hi ha una novel·la molt coneguda que tracta de la vida d’una dona. Sunset Song, de l’escriptor Lewis Grassic Gibbon, es va publicar l’any 1932. Tracta de la dura vida al camp al començament del segle XX i dels canvis socials que resultaren de la Primera Guerra Mundial. Posteriorment el mateix autor va publicar dos altres llibres: Cloud Howe i Grey Granite. La trilogia ara és coneguda com A Scots Quair. Sunset Song és la novel·la preferida dels escocesos. Penso que no ha estat traduïda ni al català ni al castellà.
   Us saluda cordialment des d’un Edimburg plujós i gris,
   Stephen Telfer

I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, començà a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil·losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sensacions desconegudes.
Caterina Albert i Paradís [Víctor Català], Solitud (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1905]), pàg. 61

And then the indifference that had always enclosed her like a long, blank wall began to crack, while troubling new sensations, secret mountain sprites, began slowly to filter through the crevices.
Solitude, a novel of Catalonia; Readers International, 1992, ISBN 0930523911; translated by David H. Rosenthal, p. 60

[2 / remirgolat -ada]

   —Quina flaire! —cridà la Mila, sorpresa.
   —Sops de pastor, ermitana —contestà En Gaietà, anant a deixar l’olla—. Un gran d’ai, un brotet de farigola, quatre gotes d’oli i que bullin. Els homes sabem pas fere gaire belles trifulques, com vosatros…
   Però, malgrat aquelles paraules, la Mila trobà que les sopes tenien tots els gustos: a cada cullerada se sentia retornar els esperits perduts, i quan no en quedà gota al plat, ella aixecà vers l’homenet remirgolat sos ulls humits d’agraïment i plens d’una gran admiració: quina sort haver trobat allà aquella ànima bona!
pàg. 36

   “What a wonderful smell!” cried Mila in surprise.
   “Shepherd’s soup, hermitess,” replied Gaietà, returning the pot to its place. “A clove of garlic, a sprig of thyme, a few drops of oil, and let it all simmer. We men don’t know how to fix fancy dishes like you do”.
   Despite these words, Mila, who found the soup exquisitely seasoned, felt her spirits revive with every spoonful, and when not one drop remained in her bowl, she gazed at the thin little man with eyes full of tearful gratitude: what luck to find such a good soul there!
p. 34

De cada paratge, de cada roca, de cada branquilló, en veia brollar una llegenda, i el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior. Al mateix temps se li despertà una devoció extàtica per aquell homenet remirgolat, que a força d’enginy i bonavolença l’havia feta remuntar fins a espais serens que mai havia conegut encara.
pàg. 146

From every field, rock, and branch a legend sprouted, and her sense of wonder blossomed into a new and higher awareness. At the same time, she felt an extraordinary devotion to that little man, whose ingenuity and kindness had lifted her to such heights.
p. 146

[3 / cald -a]

La Mila acabà per contemplar-lo amb la llàstima menyspreant que solia sentir per ell quan el veia tan nul, i sense donar-se’n compte, per damunt son cap baix, els ulls de la dona cercaren els del pastor com un refugi. Els trobà fits en ella… Aquells ulls sempre plens de fortalesa, de previsió, de serenitat, la inundaven d’una ampla mirada calda, devota, infinida…
   La Mila sentí un tret al pit i que la terra mancava darrera d’ella; tot se li féu fosc, com al traspàs d’un llamp…
pàg. 120

Mila gazed at him with the scornful fury she always felt for his spinelessness, and unconsciously, above his lowered eyes, her own sought refuge in the shepherd’s. He stared back at her, and those eyes full of strength, foresight, and serenity enveloped her in a broad, warm, devoted, infinite gaze…
   Mila felt a sudden explosion in her chest, and the ground gave way beneath her. Darkness fell, as though a lightning bolt…
p. 120

[4 / esbalandrament]

   —Atrament, ha pas sortit tan dolent com això… Vos semli, ermitana, vós que hi seu entesa?
   La gana feia miracles, i tothom trobà l’arròs al punt, malgrat la cuitesa.
   Acabat el sopar, les tristors de la Mila s’havien esvaït bona cosa i l’esbalandrament de l’ermita ja no li semblava tan gros, ni la solitud de les muntanyes tan absoluta. En la personeta del pastor desconegut hi sentia com un caliu de família, grat i retornador.
pàg. 37

   “Anyway, it hasn’t turned out too badly. What do you think, hermitess, you who know about these things?”
   Hunger can work miracles, and everyone thought the rice delicious even though it was overcooked.
   The supper dispelled much of Mila’s sadness. The hermitage no longer seemed so filthy, nor did the mountains’ solitude appear so vast. That unknown shepherd lent the place a homey warmth, sweet and welcoming.
p. 35

[5 / blegar]

Amb tot, no s’atreví a contradir ni a protestar obertament. Coneixia sa muller i sabia que, com tots els mansos i resignats de consuetud, era capaç de covar en silenci i durant anys ses contrarietats, però que el dia que acabava la paciència, l’esclat era viu i prenia proporcions. I ell els temia, aquells esclats: era feble i covard, amb tota la feblesa i covardia del ser inactiu; se sentia en fals davant d’ella, mancat d’enginy per a convèncer-la quan s’amorrava a una idea, i mancat de fortalesa i decisió per a blegar-la quan pujava al punt de dalt.
pàg. 70

All the same, he didn’t dare to contradict her. He knew that Mila, like all those who are meek and long-suffering, could silently nurse her grudges for years, but the day her patience ended, the explosion would be violent. He feared such explosions, for he was weak and cowardly, with all the weakness and cowardice of those who are idle. He felt unsure of himself before her, without the wit to dissuade her when she fixed on an idea, and without the strength and decisiveness to change her mind when she was in a temper.
p. 69