Rudolf Ortega

El que cal no sempre és precís    |    precisar/necessitar

Una botiga de roba, d’aparador garratibant, lluu un rètol fet a casa, amb una impressora d’injecció de tinta i un DIN-A4 qualsevol: «Es precisa dependenta». La frase podria passar per bona si ens refiéssim dels correctors automàtics, ja que precisar és català del bo, però no té el sentit que se li atribueix en la frase anterior. Si volem cobrir un lloc de treball i fem un anunci per trobar algú, direm millor: «Es necessita dependenta», perquè precisar significa «fer precís», i per tant s’assemblarà més a detallar o concretar que no pas a necessitar o caldre.

Qui és qui aguanta?    |    recolzar/donar suport

En el verb recolzar intervenen sempre dos agents, o dos factors: un que aguanta i l’altre que descansa. Si dic: «Estic baldat, espera que em recolzo a la paret», qui aguanta és la paret, i qui descansa sóc jo, i per això hi afegeixo un pronom feble de primera persona. Si saltem al sentit figurat per dir que algú ens fa costat, el significat haurà de ser aproximadament el mateix. Puc dir —correctament— que em recolzo en els amics quan estic en hores baixes, és a dir que els amics em donen suport, però no que els amics em recolzen si vull dir que secunden les meves accions.

Digne d’admiració    |    contemplar/preveure

S’usa fins a la sacietat el verb contemplar, en els àmbits polític i periodístic, amb el sentit dels correctes preveure, recollir o tenir en compte, com quan sentim que «la llei no contempla sancions per als infractors», o bé «el govern no contempla la possibilitat de derogar el decret», tot i que el seu significat real no hi té res a veure. D’una banda, contemplem alguna cosa quan la mirem o l’admirem amb deteniment, com ara si contemplem el paisatge; i de l’altra, contemplem algú quan l’afalaguem o li fem la pilota (i per això, si fem el contrari, actuem sense contemplacions).

Petulància o mera gestió?    |    ostentar/exercir

El verb ostentar és sinònim de fer ostentació, i anirà seguit d’un complement directe, és a dir, allò que ostentem, com ara un cotxe esportiu o un dúplex de dos-cents metres quadrats. És el mateix sentit d’un verb com presumir, i també dels col·loquials vacil·lar i fardar, que l’Institut d’Estudis Catalans no admet. El que no podem, i vet aquí l’error freqüent, és dir per exemple que Fèlix Millet ostentava el càrrec de president del Palau de la Música, per dir senzillament que l’ocupava o l’exercia, tot i que, si s’hagués dedicat a presumir petulantment del càrrec en públic, hauríem pogut dir que efectivament ostentava el càrrec. O potser sí que l’ostentava?

Tots els dubtes. Una gramàtica del català a l’abast,
de Rudolf Ortega (Barcelona: RBA La Magrana, 2014)