El mes que demà comença dóna nom als premis Octubre, la nit literària que organitza Eliseu Climent des de fa (o farà) 39 anys a València. Corre la brama que el premi de narrativa es diu Andròmina perquè Rosa Raga, la dona de Climent, va obrir un diccionari a l’atzar i va assenyalar amb el dit aquest nom. Una andròmina designa un objecte tan atrotinat que ja no serveix per a res, tot i que en plural també pot referir-se als embolics d’alguna persona enredaire o manifassera.

• Màrius Serra, «Andròmina» (El Punt Avui, 30 de setembre del 2010)

Mentre Magraner meditava la decisió que prendria, els veïns més manifassers no es resignaven a desistir, volien continuar la recerca. Mai una acció tan espontània i desorganitzada no ha donat uns resultats tan espectaculars.

• Víctor G. Labrado, La guerra de quatre (Alzira: Bromera, 2002)

Després, quan el germà es va casar en segones i va vore que la manifassera de la germana de la dona d’ell també pensava instal·lar-s’hi i que li amargaria la vida, va pegar a fugir i va viure amb les mongetes fins que va morir de vella… Quina existència més trista!… Paciència!, que ja ho diu el refrany: «En este món, uns pasten i altres van al forn».

• Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002)

Fins penedit es sentia de no haver estat un poc franc amb en Pi, que, manifasseret i xerraire com era, de segur que hauria esbombat el secret.

• Narcís Oller, La febre d’or (Valls: Cossetània, 2012 [1890-1892])

Però aquestes, dedicades quasi sempre a un Sant, tenien una organització prou complicada i una sèrie de problemes que resoldre, tots a càrrec del clavari, que era un manifesser de dalt avall.

• Enric Soler i Godes, Els valencians pintats per ells mateix (València: Sicània, 1962)

Basileu, creient-se sol: Si és cert el que ensumo,
que Déu em faci bo.
Diria que m’estan
cuinant d’amagatotis
un plat que, si no m’erro,
me’n lleparé els bigotis.
Si aquí me la tenim!
En efecte: ella és!
Li posaré cara severa,
que és sempre la millor manera
de fer-los fer el que vull
manar-los-ho al revés.
¿Ehem? ¿Ets tu, manefla?
¿La gran manifassera?
Vine, estornell, i no t’amaguis més.
Te’n cantaré quatre de clares
ja que per fi ens veiem les cares.

• Joan Sales, En Tirant lo Blanc a Grècia (Barcelona: Club Editor, 1972)