Joan: Examinem ara la història semàntica d’un nom que sí que corre perill. Vers el segle II de la nostra era el verb llatí minare, que volia dir ‘amenaçar’, es va especialitzar amb el significat d”amenaçar amb crits i bastons els animals (ovelles i ases) per tal de dur-los per un determinat lloc’. Aviat es va dir d’un carro. En català no solament es menen els animals i els carros, sinó també altres coses, els negocis o la dansa, per exemple.

Ramon: També els camins menen a un lloc.

Joan: Però avui a Barcelona el mot es troba, en la llengua col·loquial, en gran perill d’extinció. Això és degut a dos fets. Un de caràcter formal: en l’infinitiu (menar) i en altres temps (menava) les formes procedents de mino ‘jo meno’ es confonen amb les formes procedents de mando ‘jo mano’. Però hi ha un altre fet: quan dels carros hem passat als automòbils, el català de Barcelona no ha fet com el francès que ha mantingut el verb mener; ha preferit, de primer, guiar, i actualment conduir.

Ramon: Recordo perfectament haver utilitzat jo mateix el verb guiar. No sé si cal explicar conduir per una interferència del castellà conducir.

Joan: No m’estranyaria. Però els mallorquins, més fidels que nosaltres, han fet anar les coses com havien d’anar i usen menar per a tota classe de vehicles, automòbils inclosos. Val a dir que en lloc de manar diuen comandar; les possibilitats que es produeixin confusions entre els verbs menar i manar són, doncs, ben poques. Ara bé, em consta que els agricultors de l’Empordà fan una distinció: els automòbils es condueixen, però els tractors es menen.

Ramon: Això també passa a la Noguera.

Joan: Deu ser una cosa força general. No cal, doncs, perdre del tot l’esperança sobre les possibilitats de pervivència del verb menar, malgrat la força expansiva de la llengua dels barcelonins.

• Joan Bastardas, Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots (Barcelona: Edicions 62, 1996), pàg. 160-161