Joan Solà

Sembla que el clot té mala peça al teler, malgrat que és un mot venerable, antiquíssim (consta des del segle X), propi de l’occità i del català, vivíssim fins avui —¿o fins ahir?— en aquesta llengua de cap a cap i de banda a banda del domini lingüístic. Sot no és tan estès, però també és molt vivaç.

Quan l’Ajuntament de Barcelona enquitrana els carrers del centre de la ciutat els benpensants diuen que és que són plens de forats, tot i que la gent dels extraradis quedin bocabadats perquè a “casa seva” els carrers són veritables xaragalls i no se’n preocupa ningú, diuen. I quan l’amic treu del cotxe els estris de golf, diumenge a migdia, sempre ens atabala explicant-nos quants forats ha fet i contra qui. L’altre dia a la línia del TGV… ja ho van sentir per ràdio i per TV i ho van llegir a tota la paperassa: un gran forat que hi cabia el tractor del pagès que el va descobrir (és un dir, que el va descobrir: s’oferia, generós, ben ample i pregon, a tothom que el volgués veure). En fi, al voltant de la torre que una amiga té a Torredembarra l’altre dia la pluja persistent hi va deixar uns forats així, tu, plens d’aigua. I, ai, a les fondalades dels voltants de Sant Llorenç Savall el foc voraç de l’agost va cremar de tal manera els arbres que hi van quedar uns forats a terra com culs d’ampolla, escolta, val la pena d’anar-ho a veure.

Doncs no senyor: tot això no són pas forats. Són clots, sots o tolls. En el cas del TGV més aviat era un increïble esvoranc, o una esllavissada enorme, o una cova sense fons visible; o una dolina. Afortunadament, esvoranc també va aparèixer als mitjans de comunicació.

A la torre de l’amiga, es devia tractar exactament de tolls, bassals més o menys considerables, o potser clots, si eren fets per les canaleres. Com en tants altres casos (gran i gros, capsa i caixa), els límits no són exactes i en molts casos no hi ha més remei que recórrer a la intuïció, a l’esma, una intuïció que a ciutat ja és molt prima. En principi, el forat travessa el cos afectat. El millor exemple el teníem abans, quan algú encara es feia el cigarret però no hi tenia gaire traça, li quedava tou i la camisa (aleshores blanca) li quedava plena de boïgues o forats; com un colador, en dèiem, perquè el colador sí que té forats; i per això dels túnels se’n diu també foradades.

I els clots més aviat són a terra i no són gaire profunds: però el clatell sembla que ve del clotell que hi tenim; i algú en té també un de molt bufó a la barbeta, per on més d’un cop s’enfila l’amor. Quan l’obertura s’endinsa considerablement en el cos afectat, també se’n diu forat; llevat, és clar, que es tracti d’un pou artesià, etc.; i quan faig malbé les parets de casa amb el trepant per penjar-hi quadres, hi faig també forats (millor dit, desgràcies o potineries), no pas clots. I també hi ha forats en aquelles façanes de les esglésies inacabades que mostren on s’aguantaven les embastides. Són clots o sots les cavitats on plantem els arbres. Són forats els dels nas; i els dels ulls són forats o clotets. Al formatge o al pa més aviat diem que hi ha ulls, que s’ha ullat molt, però no és inversemblant de dir-ne forats (de fet, travessen el producte, almenys quan el llesquem).

Tots tres termes, sot, clot i forat, han donat derivats i més d’un topònim: el Sot del Migdia, el Clot, el Forat del Vent. I expressions figurades com fer forat en un afer, que vol dir progressar-hi però també anar rosegant una fortuna (i d’aquí els forats econòmics de les empreses); o anar-se’n algú al clot o al sot, que és anar-se’n a l’altre barri, Déu no ho vulgui per a cap dels meus lectors. Quan ens va arribar allò dels forats negres dels cossos celestes, jo vaig arrufar el nas: ¿per què no clots (car no travessen) o un altre nom més específic? Nosaltres fem —fèiem— aquestes distincions. Els nostres fills en faran unes altres. C’est la vie, què hi farem, va com va, vet-ho aquí.

Publicat a l’Avui, 30 d’octubre del 2003. Reproduït per gentilesa de l’autor.