Enric Sòria
Danubio, río divino,
que por fieras naciones
vas con tus claras ondas discurriendo.
Garcilaso
Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,
un escrutini caut, que hi discernesca
l’habitable mesura de les coses:
eixa barreja viva de barreges efímeres
on tot flueix, com l’aigua per l’arena,
en cada esguit de l’ona que al riu torna
per túnels invisibles, com la roca
—esguit d’un altre onatge, que batega
amb un compàs lentíssim per les serres—,
o la deixalla fèrtil de les fulles.
Com al col·legi, davall dels uniformes
hi ha cossos de criatures, així els homes
rere de les paraules i dels gestos.
També en l’home es dibuixa una forma amagada
que no sentim aliena i en el canvi perdura.
I ens pertoca a nosaltres
regraciar aquesta identitat,
entre l’alba i l’ocàs, mentre fem via
(tot discorre a la vista, com nosaltres),
i estimar cada cosa purament mentre passa,
abans que se’ns dissolga en l’aire i les pupil·les,
una imatge entre tantes.
Una imatge que túnels ignorats i invisibles
s’emporten i reuneixen, punt per punt,
ja no en els nostres ulls.
Enric Sòria, Compàs d’espera (València: Edicions de la Guerra, 1993)
Comentaris recents
apa
En valencià no diem "apa", diem "hala"....
quedar-se d’una peça
El Diccionari Fabra, a “quedar”, l’equipara ...
quedar-se d’una peça
En un dels exemples parleu del zoo d'en Pitus i en...
si em punxen no em treuen sang
Sí, l'origen de l'expressió deu ser de William S...
si em punxen no em treuen sang
S'assembla molt a una citació de Shakespeare, de ...