Quan em vaig veure darrere la mula, caminant de pressa perquè l’animal quasi s’esfugava de notar una presència estranya, hagués girat cua i cames ajudeu-me cap a casa… Però només deixava que els ulls se m’enaigüessin i, quan notava que anaven a caure les llàgrimes, respirava fort i me les empassava cap a dins. L’esquena tibada de l’oncle allí dalt de la bèstia m’imposava, i no volia que se m’escapés cap sospir.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)

Ell s’havia alimentat, anys i més anys, de les entranyes d’aquella dona generosa, que mai no les hi havia escatimades. Ella no n’hi demanava res, però en cada arruga de la seva cara ell hi llegia el senyal d’un deute sagrat. Pensant aquestes coses, o altres de la mateixa traça, moltes de vegades el xaval s’entendria tant i tant, que fins i tot se li enaiguaven els ulls.

Joaquim Ruyra, «Preludis», dins Pinya de rosa (1920)