Definició
Falta de moderació en el menjar, en el beure, en les diversions i els plaers; ús immoderat d’alguna cosa, excés.
La seva vida és una disbauxa contÃnua.
Quina disbauxa! Ha gastat més del que podia.
Etimologia
Pres de l’occità modern desbaucho i, aquest, del francès débauche, mateix significat, de débaucher, ‘apartar de la feina, del deure’, tret de ébaucher, ‘esboscassar’, de l’antic bauc (germà nic balko), ‘tronc’.
Usos
He dit al meu cor, al meu pobre cor:
Mà rius Torres, «He dit al meu cor…» (1937)
—No t’avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l’amor, la disbauxa, l’or,
no sabran temptar la teva peresa?—Em recordo de tot, però no enyoro
Miquel Martà i Pol, «Tota paraula és aigua», dins La pell del violà (Barcelona: Empúries, 1987)
ni el passat fonedÃs ni el futur cà lid.
Sóc en l’instant, i no vull cloure els llavis
encara que la por m’immobilitzi.
Tota paraula és aigua. Tota pluja
és la claror dissolta, esparsa, nua:
un convit foll, amb disbauxa i enigmes.
Tema de la setmana
Etimologies curioses