Callaré ja, que, si no, resultarà que Manel té raó i que és de veres que tinc un poquet del rabo i de l’orgull de família que em tira en cara cada vegada que —sense cap fonament, al meu parer— discutix amb algun dels meus germans —perquè mira que li encanta estralejar, a este home meu, i estar a punt de brega a cada moment—… Cosa que, per cert, passa més a sovint del que jo i ningú voldria, sobretot amb Llorenç i Tomeu, els dos del mig. «Que si em tracten aixina —diu—, que si em tracten aixana»… Jo què sé!

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002), pàg. 70

Ella treia una pila de llibres de damunt la taula i, sense parar de destralejar, la parava en un tres i no res, i l’advertia que s’ho havia de menjar tot, don Benjamí, faça’m el favor.

Joan Olivares, L’estrep (València: 3 i 4, 2005), pàg. 18