Senyors,

Voldria que acceptéssiu d’introduir un mot molt emprat a Mallorca, i que en altres bandes és desconegut. Un llibre meu en du el nom: Cascarrulles: quaranta anys d’arquitecte (Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1998).

Per si us pot interessar, en el pròleg del llibre explico que, per la meva mare, de Ciutadella, i pel meu pare, mallorquí, «cascarrulles són aquelles boletes fines, negres i lletges que fem en un paper quan esborrem el que hi hem dibuixat a llapis. I la vida d’un arquitecte que està difícilment satisfet de la seva feina, ¿què és sinó una fàbrica de cascarrulles?»

El mot té, naturalment, altres accepcions. El Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll en dóna un parell. La primera diu: «Pilot d’excrement sec aferrat al pèl o a la llana (Val., Mall., Men.)». Però a Mallorca estenen l’accepció a quelcom de semblant, com per exemple: quan hom s’estira a la platja, al sol, en ple estiu per posar-se morè i es crema la pell, al cap d’una setmana la pell li cau i, prement i fent fregues amb un dit, en podeu fer cascarrulles dels trossets de pell cremada que us queden al dit…

Coromines, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, en dóna una llarga informació, però no inclou el sentit tan usat a Mallorca com el que jo he esmentat. Diu, tanmateix, que cascàrria té contacte indubtable amb la família de cascar en el sentit d’esmenussar, contundir i deixar migrat…

Bé… tot demanant-vos excuses per la meva intromissió en una tasca que no em correspon, us saluda cordialment,

Miquel Ponsetí i Vives, doctor arquitecte i escriptor