—El corneta Alom havia d’ésser de tots, sense distincions, i tots —homes robustos, soldats audaços i bregats— arribaren a sentir pel corneta una espècie de camaraderia protectora, no exempta de tendresa. Amb la seva inseparable corneta penjada sempre del ganxo, com una au d’or, camallarg amb relació a la seva migrada estatura, xuclat de rostre i uns estranys ulls groguencs, Alom es movia entre els seus companys com una merla entre les àguiles…
   —M’agrada aquesta comparació —féu Roldós, que havia estat escoltant amb molta atenció.

Agustí Bartra, Crist de 200.000 braços (Palma: Lleonard Muntaner, 2008 [1968])

Durant uns quants anys, els agarradors de cuir dels autobusos van ser la meua obsessió. En la mesura que em feia més camallarg —a poc a poc, tot s’ha de dir— canviaven els vehicles de ruta i els nous tenien el sostre més alt. Era desesperant haver-me d’esperar dos o tres anys per, amb prou faenes, penjar-me d’un agarrador. El dia que vaig aplegar a l’agarrador fou, aquell sí, el més feliç de ma vida.

Ferran Torrent, Gràcies per la propina (Barcelona: Columna, 1995)