El llibre [Els catalans als camps nazis] li exigia una tasca feixuga de documentació, amb tot de viatges a França per localitzar testimonis, redactar… I els diners no abundaven pas. Inicialment, Benet l’ajudà econòmicament tant com pogué. Cap al final, però, els diners no arribaven per enllestir-ho. L’antic senador en parlà amb gent forta d’armilla —empresaris, professionals liberals. No res. Un taló estès per Josep Andreu i Abelló donà al llibre l’empenta que li mancava.

Pere Meroño, El goig de viure: biografia de Montserrat Roig (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005), pàg. 103

Per això, quan el seu germà el va escriure dient que baixarien unes quantes mules a Salàs, es va afanyar a contestar-li que era millor esperar-se uns mesos i mirar de dur-les a Organyà, perquè en traurien més bitllets. Feia setmanes que sentia queixar-se els amos que la fira de Salàs no pintava gens cristiana aquell any; que ells hi havien de ser perquè hi havien de ser, però estaven segurs que hi perdrien quartos. Intuïen una fira amb poca llibertat, amb més oferta que demanda, un excés d’animals per vendre i compradors escassos i justos d’armilla. La pagesia sortia de dos anys seguits de sequera, de collites migrades arreu i el vell Mariano ja sabia que no hi anirien ni els tractants navarresos ni els valencians.

Isidor Cònsul, «Ànima de bolero», dins Roc de Quer. Relats dels Pirineus (Barcelona: Proa, 2009), pàg. 17