a muntó loc adv

Definició

A munts, en gran quantitat, en abundància.

De problemes, n’hem fet a muntó.

Per l’Ascensió, cireretes a muntó.

Muntó (‘munt, gran nombre de coses juntes’) i a muntó s’usen sobretot en valencià. Una expressió semblant és a manta.

Etimologia

De munt, del llatí mons, montis, ‘muntanya’. Altres mots de la mateixa família són muntatge, remuntar, muntaner, promontori i tramuntar.

Usos

  • Ell no es va traure la roba. El sol no era bo per a Roger.
       —Necessitem un para-sol —va dir ella, preocupada per l’amic.
       A tocar de l’aigua hi havia a muntó de para-sols, cadires, taules, tots guardant el lloc als seus amos. Ella no s’ho va pensar dues vegades i en va agafar un.

    Gemma Pasqual, Roger lo Pelat (Barcelona: Barcanova, 2007)
  • En acabar-se la guerra van vindre les represàlies. Començaren a córrer les denúncies: que si este era roig, que si aquell ho era més encara… Darrere de la Casa Blanca van afusellar a muntó de gent.

    Toni Cucarella, Els camps dels vençuts (Barcelona: Columna, 2002)

Tema de la setmana

Suggeriments dels lectors de RodaMots. El d’avui és d’Alícia Maria Sanchis Sorribes, de Nules (la Plana Baixa).

Temes i etiquetes

6 comentaris a “a muntó”

  1. Joan BOSCH — Elna (Rosselló)

    A l’entrada MUNT del DCVB un hom hi pot llegir que muntó és un DIMINUTIU de munt. Doncs, un muntó és un munt petit car en català el sufix ‘ó’ és un sufix diminutiu. En castellà, al contrari, ‘ón’ és un suffix AUGMENTATIU. Doncs, el muntó català és el contrari del montón castellà.

    Em sembla molt estrany que els catalans hagin triat un diminutiu per qualificar una gran quantitat. La cosa més versemblant és que l’expressió d’avui ‘a muntó’ hagi patit de la mala interferència de l’expressió castellana corresponent.

    Endemés, al CORPUS INFORMATITZAT DEL VALENCIÀ (http://cival.avl.gva.es/cival/buscador.jsp) les primeres ocurrencies de ‘a muntó’ apareixen al segle XIX.

    L’expressió catalana tradicional és ‘a munts’.

    Respon
  2. Joan Colera — L'Horta

    ‘A muntó’ es diu més al nord del PV. Si baixes a València pots escoltar ‘montó’, mont, montanya, montonada, Montaner, Tramontana, Montanyana, i alguna més que no recorde. Més avall al sud, hi fluctua… El tancament de o en u de Muntanya, que és vell com la tos, no deuria de fer-nos oblidar que l’etimològica és la o, i no la u.
    Caldria revisar aquest tema de la u de muntanya, fenomen que pot ser estés, però no general. Cal acostumbrar-nos que el català no es diu com s’escriu…

    Respon
  3. Joan Colera — L'Horta

    Al PV no és gasten els diminutius en -ó/-ona, que a més són un farcell patrimonial molt reduït, no tant a determinades zones del Principat. Això que -ó/-ona és diminutiu sempre no és veritat, i cal tenir en compte a més que el català conté mots que venen del llatí vulgar i que ja eren augmentatius en llatí, con cabró (de caprone), el diminutiu del qual és cabrit. És curiós que el català haja convertit en diminutiu un augmentatiu d’origen, i caldria estudiar molt bé el tema abans de determinar que -ó/-ona són sempre diminutius en català, mentre abandonem diminutius de mena com -ell/-ell o -ol/-ola.

    Respon

Deixa un comentari a Joan BOSCH

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

cabeçafer pinya