Adolescent, les meues lectures sobre els horrors nazis van accentuar la meua germanofòbia. Quan vaig llegir aquesta xanxa de François Mauriac em va fer molta gràcia: «J’aime tellement l’Allemagne que je suis content qu’il y en ait deux» («M’agrada tant Alemanya que estic content que n’hi hagi dues»).

Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa (Barcelona: L’Avenç, 2009), pàg 70

Don Ramon fou el primer a alçar la vista i veure, retallada sobre la besllum del carrer, una figura esvelta i ensotanada.
   —Salut, camarada capellà! —s’afanyà a contestar el secretari.
   El Senyoret arrufava el front i murmurà unes paraules, abans de girar-se a un costat i escopir en terra.
   Don José els justificava tot fent una rialleta de complicitat, aquest don Antonio sempre tenia ganes de xanxa. I de nou oficiava les presentacions, don Ramon… don Antonio, si li compta els camals, li endevinarà l’ofici, i després de riure el seu propi acudit, continuava amb don Antonio… don Ramon, l’enginyer que ha de dur l’aigua per a les tomaques del seu hort.
   —Molt de gust —féu el rector.

Joan Olivares, L’estrep (València: Tres i Quatre, 2005)