El pare va obrir la porta de seguida i la llum del rebedor va il·luminar la imponent figura de Seiid, amb un visible cansament al rostre i l’anyell als braços.
   —As-salamo aleikum. Com que vosaltres no podíeu endur-vos l’anyell d’en Filibs, l’he portat jo. Té, Filibs.
   Se’m va acostar i va dipositar l’anyell en els meus braços. Es va acomiadar i va desaparèixer en la foscor, sense donar-nos temps per superar la sorpresa i reaccionar.
   Criar un xai en una casa de ciutat era tot un problema. Després d’un debat familiar, es va decidir que l’únic lloc on podia viure era al terrat. Durant mesos, li pujava menjar i aigua i jugava amb ell. Dia a dia es feia més gran i perdia l’encant de la jovenesa per a tothom, menys per a mi. Al desembre, per Nadal, la família va decidir menjar-se’l pel dinar del dia vint-i-cinc. Aquell dia, tothom era a taula menys jo.

Pius Alibek, Arrels nòmades (Barcelona: La Campana, 2010)

Amédée recordava la seva reacció aïrada quan ell, amb la més bona fe del món, li pronosticava el final de tots els seus mals —que ell identificava amb un dèficit afectiu evident— així que fes un casament idoni: «¿Us creieu que, avui dia, les dones no tenim altra cosa a fer que anar com un ramat de xais cap al matrimoni? Em pensava que éreu de debò amic meu…».

Maria Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien (Barcelona: Columna, 1995)