Havíem sortit junts, el Jaume i jo, a recollir els animals cap a la banda de Sant Damià. Feia un dia lluent i tot semblava existir dins un mirall immens. El vent era fresquet, no en va s’albirava encara la neu a la punta de les muntanyes, tot i que l’herba nova verdejava feia dies.

Maria Barbal, Pedra de tartera (1985)

Es van incorporar de nou, recollint només les armes, i es van acostar al Tura, que guaitava des del mirador. Allà baix, a centenars de pams sota els seus peus, verdejava una clapa de terra. Era la Feixa, una llenca allargassada de terra erma esquitxada de roques grises i de matolls de color verd fosc. I el gos, on devia ser?

Pep Coll, El salvatge dels Pirineus (Barcelona: Edicions 62, 2005)