Vivim per l’acció, és a dir, per la voluntat. Als qui no sabem voler —siguem genis o captaires— ens agermana la impotència. ¿De què em serveix dir-me geni si resulto ajudant de comptable? Quan Cesário Verde féu dir al metge que era, no el Sr. Verde empleat d’oficina, sinó el poeta Cesário Verde, va usar un d’aquells verbalismes de l’orgull inútil que traspuen l’olor de la vanitat. Allò que ell fou sempre, pobre, fou el Sr. Verde empleat d’oficina. El poeta va néixer després de morir ell, perquè fou després de morir ell que va néixer l’apreciació del poeta.
   Actuar, vet aquí la intel·ligència vertadera. Seré allò que vulgui. Però he de voler allò que sigui. L’èxit rau a tenir èxit, i no a tenir condicions d’èxit. De condicions de palau en té qualsevol terreny ample, però ¿on serà el palau si no l’hi fan?

Fernando Pessoa, Llibre del desassossec (Barcelona: Quaderns Crema, 2018), traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, pàg. 119