Li agradava discursejar i escoltar-se, sentir la facilitat amb què li brollaven les paraules a la boca, constatar el seu poder de seducció o persuasió. Així és que, ben aviat, el xiquet jueu prengué consciència de com d’important era en la vida tenir una verba com la seua.

, Crim de Germania (Alzira: Bromera, 2005 [1980]), pàg. 34

Però de quan parlem no eren solament els negociants que tenien la verba exuberant. La hi tenia tothom. La gent disposava del lleure, o si no se’n prenia, fossin migdies, vesprades parant la fresca, mercats i festes, i de llocs on reunir-se com cafès, safareigs, carrers i places per fer-la petar sense pressures.

Joaquim Armengol, presentació de Quincalla, de Víctor Català (Barcelona: Edicions 62, 2005), pàg. 12