Perquè, al cap i a la fi, la síntesi de Casablanca és una postal atrotinada, el retrat d’una ciutat que va com pot, mirall d’un país que no acaba d’endegar, malgrat la seva riquesa potencial, i que encara és víctima, any rere any i un segle després de l’altre, del rosari de maleses que es diuen colonialisme, injustícia, dictadura i corrupció. És així com veig el Marroc a primer cop d’ull, una societat ofegada en les seves pròpies contradiccions, un país que encara no ha trencat el cercle del subdesenvolupament, amb més de la meitat de la població adulta analfabeta i una taxa de desocupació que frega el vint per cent.

Isidor Cònsul, Tractat de geografia (Barcelona: Empúries, 2008), pàg. 197

Les cases romanien totes amb les portes obertes, arreplegant l’aire que no corria, i pel carrer hi surava un rosari d‘aromes domèstics, sobretot de dinars calents, la majoria fets de pressa i amb més imaginació i bona voluntat que bons condiments. A algunes cases, cercant la fredor de la pedra viva de les portalades i atents a la indicació d’apropar-se a la taula, que esperaven fos feta d’un instant a l’altre, hi havia infants, descalços gairebé tots ells i, en molts de casos, amb mig cos nu: la meitat alta si eren nenes, la inferior si eren masclets. Per l’interior, els gats es posaven pesats rondinant per la cuina.

Miquel Àngel Riera, L’endemà de mai (Barcelona: Destino, 1996), pàg. 21