Un cop ben assegut i al senyal del beduí, el camell es va aixecar i la caravana va començar a seguir les petjades del poble d’Israel. Bonaventura es deixava gronxar dalt del camell, on es trobava molt còmode. La lentitud que demanaven aquests animals per trescar tant per la plana, per les dunes, com pels uadis, aquells torrents que solien estar sempre secs excepte els dies de pluja abundant, era el ritme perfecte per a estudiar el terreny.

Martí Gironell, L’arqueòleg (Barcelona: Columna, 2010), pàg. 68

Les ruïnes que són les lleres dels rius secs, les fonts sense raig, les cadolles buides, los canals esborrats…, són com aquelles despulles d’alguns molins d’aquells rius, que cada dia que passa vas veient com lo cel hi penetra més i més per on no toca. Los esbarzers se’n fan estadants, portes i finestres han deixat de fer llur funció d’obertura. Los còdols deslluïts, mats, cremats pel sol i del tot aturats ja en la davallada que els fa ser, són la runa deixada a la intempèrie dels rius que esdevenen uadis, que anuncien deserts.
   Desert d’amors, de bens e de senyors quan los llocs se mos tornen estranys. Perquè aquesta ruïna de l’aigua que ja no hi és segueix fent de mirall, ara estàtic, del món, que a les ribes se torna un simulacre d’allò que en dèiem vida.

Roser Vernet, Lo mig del món (Barcelona: Club Editor, 2023), pàg. 24