De moment no sento més que una gran consternació, un gran aclaparament… i aquell deix d’ombra i de silenci que la mort, al passar, infon en la claror i els sorolls mateixos. Després van venint els records i les llàgrimes. Allà baix, damunt d’aquell túmul voltat de les aigües marines, la Jacobé em recorda tota la poesia dels seus bons temps, com una olor de violes passades ens recorda els encants de la tarda d’abril en què les collírem. Penso en el seu amor puríssim, en la seva innocència d’infant, en el bé que m’havia fet… I… té! morta!

Joaquim Ruyra, «Jacobé», dins Pinya de rosa (1920)

¿Què era la vida? Llevar-se, rentar-se les dents, afaitar-se, netejar-se les sabates… ¿Quin sentit tenia? Cada un dels moviments que havia de fer, fins i tot els més involuntaris, passava pel rengle de la seva roba que penjava morta a l’armari, la llum de l’estudi estranyament apagada durant dies. La taula de marbre s’havia convertit en un túmul rosa, amb tot de papers i notes inertes. Totes les ordres que havia de donar el cervell topaven amb la petja fresca d’ella i s’hi empantanegaven, no acudien a moure els braços i les cames, ni els ulls ni la boca.

Ramon Solsona, Les hores detingudes (Barcelona: Quaderns Crema, 1993), pàg. 122