trinxava les joguines
per veure-les per dintre,
la corda de la vida.
però el cartró era buit.
només el meu desig les feia vives.

ja sé el secret que guarden
les coses buides, ara.
però el desig ja no transforma els jocs.

Francesc Garriga Barata, Ragtime (Barcelona: Labreu, 2011)

Les llàgrimes em queien galtes avall i el nas em rajava. La meva mare em va allargar un mocador. I això que de moment havia trinxat només una ceba! Sobre la taula de la cuina, davant meu, encara en tenia dues més, i cinc grans d’all. I la mama ho volia tot trinxat a trossets minúsculs.
   —M’encanta cuinar, mama! Em sembla que em faré cuinera.
   La meva mare va examinar la feina feta:
   —Si més no serveixes per trinxar ceba. Déu n’hi do!
   —Però m’haig d’engreixar, i molt, mama! Si no, no em donaran feina en cap cuina. Una cuinera ha de semblar un sac de greix perquè quedi clar que tasta cada plat abans de portar-lo a taula i que li agrada el que cuina.

Monika Zgustova, La nit de Vàlia (Barcelona: Proa, 2013)