[Ramon Godó] s’empescà —per poder manar, en realitat, ell sol— la famosa direcció trinitària, que semblaria un pur acudit de boig si no fos una refinada combinació d’una sornegueria plena d’astúcia. La taula triangular, única al món, on a La Vanguardia de la gran època s’asseien tres directors, que ningú no hauria pogut dir on tenia, geomètricament, el capçal i els peus, fou invenció del primer comte. Els tres directors, naturalment, com que no s’entenien, s’anul·laven i mentrestant l’amo els dictava la llei i deia l’última paraula.

, «El senyor Godó i La Vanguardia» (1961), dins Homenots. Quarta sèrie (Barcelona: Destino, 1975), pàg. 292

Molts anys després, quan vaig ésser nomenat director únic de La Vanguardia [1933], aquella taula trinitària i única al món va desaparèixer. Em sap greu de tenir-ne involuntàriament la culpa. Ignoro si encara la guarden en algun recambró de mals endreços o va ser venuda i potser estellada i tot. El cert és que era el símbol de tota una època del periodisme barceloní i mereixia de sobres ser conservada en algun museu de la ciutat, com, per exemple, el de la Virreina.

Gaziel Història de “La Vanguardia” (Barcelona: Empúries, 1994 [ed. or. París, 1971]), pàg. 80