Els delictes que no se sentenciaven amb pena de mort, tenien com a càstig accessori al de presó, el de cert nombre d’assots, que oscil·lava de cent a quatre-cents, i la marca amb ferro roent a l’espatlla, segons la importància del delicte. A aquests suplicis s’afegien l’escarni i la vergonya pública, perquè s’aplicaven a presència de la gent, i per donar-hi més publicitat s’organitzava una estranya comitiva que seguia un llarg trajecte, acompanyada del tol·le-tol·le de la xusma que es congregava en la carrera, àvida de gaudir del plaer morbós d’ultratjar, sense risc, el condemnat.

Francesc Curet, Visions barcelonines: 1760-1860 (Barcelona: Dalmau i Jover, 1957)

Però de seguida van pujar al Nyassa uns delegats de la JARE [Junta d’Auxili als Republicans Espanyols] que ens van donar la benvinguda i cent pesos a cada passatger. Amb els delegats van pujar també Rouret, Poblet i altres delegats de partits polítics. Tenien curiositat per saber com havia anat el nostre viatge, com nosaltres en teníem per saber coses de Mèxic. Així que fou un tol·le-tol·le de preguntes i respostes. Entre això, el transport de maletes a la duana i els tràmits pertinents va passar el matí.

Artur Bladé i Desumvila, La vida d’un català excepcional. Antoni Terré, de Móra d’Ebre (Barcelona: Pòrtic, 1978)