La primera tenora va ser presentada el vint-i-tres de desembre de 1849 a la Universitat de Perpinyà. El prototipus era la culminació del treball d’una nissaga d’artesans que s’havien barallat més d’un segle per millorar les velles xeremies de plaça del Rosselló. L’hereu, Andreu Toron, somniava integrar el nou model a les severes bandes militars de mostatxo i casaca. Imaginava un oboè colossal per desfilar a camp obert, un so poderós que, arribat el cas, en plena batalla, no l’ofegaria ni una descàrrega de canonades —«un oboè amb un parell de pebrots», abreujaria molts anys després el compositor brasiler Villalobos.

Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Barcelona: Edicions de 1984, 2008), pàg. 136

Era un pop tan sardanista
que organitzava ballades
sota les aigües calmades,
amb una gràcia d’artista.
I de forma encisadora
amb les potes, ell tot sol,
feia sonar la tenora,
tamborí i flabiol.
I amb les potes aixecades
si es tractava de saltar,
o les vuit ben abaixades
quan tornava a començar
engrescava les sardines,
els llobarros, els taurons,
les anguiles, els seitons,
les estrelles i petxines
a les ballades marines
que organitzava en el fons.
I tots aquells animals
que vivien a la vora
paraven i feien salts
al seu crit de: «Dos, tres, fora!»
I dansaven i suaven
fins que quedaven ben xops,
feliços perquè saltaven
al compàs de tots són pops.

Enric Larreula, «El pop», dins Bestiesari (1995)