Ara bé, amb tot el respecte i els millors desigs per a la víctima: quins campions, els administratius d’aquesta mútua. Els catalanoparlants que tenim el cul pelat en matèria de marginació els hem de reconèixer els mèrits per a encapçalar el rànquing de l’any de discriminació lingüística en la categoria de Salut pública, desbancant fins i tot els policies apallissadors de valencians que els parlen en valencià. Perquè, com a repte discriminatori, que un policia enviï un ciutadà sa a urgències per haver-se-li adreçat en la llengua de casa, mira, és gros però no excepcional; però xiquets: que una empresa de salut impedeixi a un malalt d’ingressar en un hospital, ja em direu si no n’hi ha per a donar-li una medalla.

Marta Rojals, «Digui “treinta y tres”», dins No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra, 2015), pàg. 205

Mercè: Jo tinc com un sisè sentit. Sempre l’he tingut. Quan em volen enganyar em salta una alarma, i aquí fa estona que està sonant.

Ferran: ¿Ara vas per feina, eh? ¿Què vols, fer-me creure que tot això és una enganyifa? ¿És això el que has d’aconseguir? No, si fos això no hauries anat tan directa. M’estàs provant… Ja t’ho he dit. Jo sí que tinc el cul pelat d’enganyar la gent, em conec tots els trucs.

Jordi Galceran, El mètode Grönholm (Barcelona: Proa, 2005)