«Moderació… moderació…» És un consell de persona sensata, que hem sentit moltes vegades; però també és una mena de precepte legal difús, destil·lat en els codis vigents i en les normes d’urbanitat. La societat sencera predica i exigeix «moderació». Els díscols, els arrauxats, els impacients, tant si ho són del cos com si ho són de l’esperit, consideren que això és pura hipocresia: tartufisme infecte. Els atacs a la moral burgesa, quan es fan en nom d’una hipotèticament sagrada llibertat dels instints i de la vida, es concerten contra aquesta idea: contra la «moderació».

Joan Fuster, «Temprança», Diccionari per a ociosos (Barcelona: Edicions 62, 1964)

En poesia, [Josep M. de Sagarra] demana rigor i responsabilitat —i experiència vital— als versaires joves, que es conformen amb els fútils llorers de jocs florals adotzenats, i, en prosa, agraeix el propòsit d’alguns autors «de fer entrar l’aire, i el sol, i la llibertat, en les planes del tartufisme de la prosa més o menys consagrada» (21-III-1926).

Narcís Garolera, presentació a L’ànima de les coses, de Josep M. de Sagarra (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), pàg. xxiv