Definició
1 Grup de persones dels que alternen en l’execució d’un treball.
La primera tanda treballa de les sis a les nou; la segona, de les nou a les dotze.
2 Moment en què correspon a una persona de fer una activitat, d’intervenir en una acció, etc.
Demana tanda, que al banc sempre hi ha cua perquè t’atenguin.
3 Sèrie d’accions o de coses que se succeeixen.
Una tanda de valsos.
Quina tanda de garrotades!
El partit va acabar amb una tanda de penals.
Etimologia
Mot peculiar del català, que només s’ha estès parcialment a la llengua castellana, manllevat de la nostra; probablement de l’àrab tanzîm, ‘disposició ordenada, en sèrie’, pronunciat en àrab vulgar del país tànden, plural tàndens, tandes, d’on es formà un singular tanda.
Usos
‘Torn’ i ‘tanda’ només són sinònims en la primera accepció del DIEC, quan els torns són colles de treballadors alternatius en l’execució d’una feina. El torn de nit o la tanda de nit, és indistint. Però en una cua és ‘tanda’.
Enric Gomà, Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar (Barcelona: Pòrtic, 2018), pàg. 212A la tenda no obriran abans de les quatre o les cinc, més aviat a les cinc que a les quatre, però cal prendre’s la cosa amb temps. En Rogeli sap que en realitat la cua ja començà al matí, que la noia té tanda demanada. Només que, d’aquestes tandes, hom no pot fiar-se’n. De vegades hi ha baralles, i aleshores la policia fa dissoldre la cua. Se’n forma una de nova i, naturalment, les tandes velles no són reconegudes per ningú.
Manuel de Pedrolo, Balanç fins a la matinada (1963)
Tema de la setmana
Enric Gomà acaba de publicar Control de plagues: 92 paraules catalanes per fumigar. Aquesta setmana en veurem unes quantes, però no les que proposa fumigar (en el cas d’avui, torn), sinó les que reivindica com més naturals i col·loquials. Per veure-les en context, en reproduirem alguns fragments a l’escreix.
“Demanar tanda” a una botiga, a la carnisseria (qui és l’últim?)… I sobretot a Pego “anar a demanar les tandes a la plaça” era anar a demanar l’aigua de reg als sequiers dels diversos motors, cadascú al seu rogle… I ara ja ha desaparegut.
I “menjar a tanda” és menjar, sobretot l’arròs, un grup de persones del mateix atifell comú: de la paella o de la cassola.
El llibre d’en Gomà és divertit i es llegeix d’una volada; el recomano i us felicito per la decisió. Amb algunes de les paraules que tracta no puc estar-hi més d’acord (aix, el nostre pobre ‘fer servir’ que cap jove fa servir).
De totes maneres el motiu en el qual basa la tria, “el català de carrer que sentia fins als 80 a Barcelona” és precisament el que la fa discutible (vull dir la tria) en algun cas concret.
Vull dir que, per exemple, si internet ens ha acostumat a fer “cerques” i d’aquí alguns hem passat a recuperar el verb “cercar”, que ben català és (i com a prova el seu ús a Mallorca), doncs benvingut sia 😉
Mai no havia dit res ací, però en aquest cas m’anime a fer-ho, perquè ma mare ho deia. Per zones de València i Catalunya la tanda també són els budells, el fetge, etc.:
https://blocs.mesvilaweb.cat/jaumefabrega/?p=59540
Efectivament, una de les accepcions de ‘tanda’, segons el DCVB, és aquesta:
|| 4. Conjunt dels budells, lleu, fetge, cap i peus d’un animal de llana (Gandesa, Ribera d’Ebre, Maestrat, Cast., Val.); cast. despojo. «Compraré una tanda i faré botifarres».
Al passatge de Control de plagues que reproduïu a l’escreix, l’Enric Gomà hi escriu: «és una adaptació barroera —bête et méchant— de turno.»
‘Adaptació’ és un mot femení i ‘méchant’ un adjectiu masculí. Hauria hagut d’escriure-hi «bête et méchante».