Aquestes muntanyes, aquests tàlvegs, aquesta portentosa vall d’oliveres, la més frondosa i vasta que hagi existit mai, tan ordenada, i que davalla fins a la mateixa mar. Vell arbre de vells déus, amb el perenne miracle de l’eterna joventut que sembla flotar, invisible i sensible, entre el seu delicat fullatge… És la Mediterrània. I és Delfos.

, «La plenitud grega», dins Mediterrània: onatges tumultuosos (Barcelona: Proa, 2002)

No perseguia els animals: convivia amb ells, proveït de la seva mateixa, àgil, oberta astúcia. Respirava el mateix aire i es refugiava gairebé als mateixos caus en fer mal temps. Caminava pels tàlvegs i corriols que seguien ells. Obeïa les configuracions del terreny, els dictats de les estacions de l’any, igual que ho feien bèsties i ocells.

Baltasar Porcel, Cavalls cap a la fosca (Barcelona: Edicions 62, 1975)