El matalasser de la vila era un notari minuciós de les angoixes de la senyoralla: quan no els quedaven ni quadres ni mobles ni talles antigues ni armes per vendre als antiquaris, rapinyaires àvids sempre a l’aguait, els orgullosos senyors es desprenien de la llana dels matalassos. La venien d’amagot per mitjà del matalasser a les núvies que preparaven l’aixovar i que, desitjant accedir a la comoditat i al graó social superior que significava el matalàs de llana enfront de la màrfega de fulles de panís on dormia una bona part de la vila, no tenien prou diners per comprar-ne de nova. Així, moltes corpentes senyorials, depauperades i escruixides, descendien inexorablement, a poc a poc o d’una tirada, cap a la duresa del somier, davallada que no deixava de provocar, a sobre de mal d’ossos, comentaris sarcàstics dels vilatans de peu.

Jesús Moncada, Camí de sirga (Barcelona: La Magrana, 1988)

Em va sorprendre que la cort del tsar hagués fet venir de París a Sant Petersburg un modista vestit així i llavors vaig començar, per primera vegada, a dubtar de la infal·libilitat dels senyors, dels grans senyors, a la societat dels quals tant m’hauria agradat pertànyer. Fins aquell instant havia pensat que la senyoralla russa no es podia equivocar mai i no farien venir mai un comediant cap a Sant Petersburg perquè dictés a les seves senyores la moda que s’havia de portar a Rússia. Però ho estava veient amb els meus ulls.

Joseph Roth, «Confessió d’un assassí, explicada en una nit» (1936), dins Històries d’exili (Lleida: Pagès, 2020), traducció de Pilar Estelrich i Montserrat Franquesa, pàg. 175