Jo vaig trobar entre els llibres de mon pare un llibre d’oracions sefardites publicat a l’Argentina l’any 1954 i que tenia una estrella de David dibuixada a llapis a la primera plana. No sabré mai el perquè mon pare tenia aquest llibre i d’on l’havia tret.

Conxa Forteza, «Memorial xueta» (Diari de Balears, 26 de març del 2007)

Un altre exemple clar de distorsió històrica és creure o fer creure que el nom de Sefarad i el gentilici sefardita, introduïts en les llengües europees en els temps moderns procedents de l’hebreu, val també per a l’edat mitjana i que incloïa els jueus catalans. Aquesta denominació es fa servir avui per a indicar unes certes característiques litúrgiques, culturals i fins i tot lingüístiques del judaisme mediterrani, comunes als jueus d’origen hispànic onsevulla que hagin habitat (sense tenir en compte que ja hi havia importants comunitats jueves en tots els països mediterranis abans del 1492, posteriorment subsumides en la denominació de sefardites). En realitat, el nom de Sefarad no sembla haver inclòs Catalunya fins al segle XVI, quan Sefarad esdevingué el nom hebreu usual per a designar totes les terres de la península Ibèrica d’aquells temps.

Eduard Feliu, «La trama i l’ordit de la història dels jueus a la Catalunya medieval», Actes del I Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territori de Llengua Catalana (Universitat de Barcelona, 2001)